Bages 2014

La Guerra de Successió

Textos: Francesc Serra i Sellarrés

L’1 de setembre de l’any 1700 moria el rei Carles II, últim de la dinastia dels Àustries a la Monarquia Hispànica. La seva mort va plantejar un conflicte successori. La lluita pel tron hispànic es va polaritzar a l’entorn de les candidatures de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, rei de França, i de l’arxiduc Carles d’Àustria, fill segon de l’emperador austríac Leopold I. Aquest enfrontament va esdevenir un conflicte internacional i, al mateix temps, una guerra que va enfrontar els diferents territoris de la Monarquia Hispànica.

En el seu testament, Carles II va designar com a successor a Felip d’Anjou, que va ser proclamat rei l’any 1701. L’aliança entre els borbons francesos i els espanyols (borbònics, partidaris de Felip V o de Borbó) va fer perillar l’equilibri europeu i va motivar la formació l’any 1702 de la Gran Aliança de La Haia, entre Gran Bretanya, Holanda, l’Imperi Austríac i Portugal (austriacistes, partidaris de l’Arxiduc Carles d’Àustria). L’any 1703 l’arxiduc Carles d’Àustria era proclamat com a rei de la Monarquia Hispànica a Viena.

En el conflicte internacional que esclatava, Catalunya i la resta de la Península Ibèrica esdevindrien un dels escenaris de les operacions bèl·liques de les altres potències europees que des de dècades enrere lluitaven per fer-se amb el control continental. En la guerra es va mobilitzar un nombre molt elevat de recursos i de combatents, que procedien de les diferents nacions europees: francesos, alemanys, castellans, anglesos, austríacs, portuguesos, escocesos, holandesos, catalans, hongaresos, italians i irlandesos, entre d’altres.

Va ser una guerra moderna, fonamentada en les noves estratègies militars de l’època, degudes a l’evolució tecnològica de l’artilleria i les tècniques d’atac i setge de les places fortes.

La Guerra de Successió, si bé a escala internacional es va iniciar l’any 1702, no va arribar a Catalunya fins el 1705, quan els catalans s’alçaren contra el monarca Felip V. El nou rei havia jurat l’any 1701 les constitucions catalanes, cosa que no havien fet els Àustria en més de cent anys; però el sentiment antifrancès, sorgit arran de les múltiples ocupacions de Catalunya durant la Guerra dels Nou Anys, el tarannà absolutista del virrei Velasco i el desig de la burgesia ascendent d’intervenir en la política econòmica hispànica, van donar ales al partit austriacista, compost bàsicament per burgesos, nobles i eclesiàstics.

 

L’austriacisme català va tenir un ampli suport social per la seva defensa del sistema constitucionalista enfront de l’absolutisme borbònic.

Més enllà de l’arrelament de l’austriacisme entre una part de la burgesia barcelonina, que mantenia relacions comercials amb el Regne Unit i Holanda i imitava els seus models econòmics de creixement i expansió del comerç, l’austriacisme català va trobar un suport important entre els vigatans, l’aristocràcia terratinent de Vic, que a través dels seus contactes amb el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i de la seva rebel·lia contra l’administració del virrei Velasco, es va sublevar contra Felip V. El 17 de maig de 1705 els més destacats dels dirigents dels vigatans signaren un pacte a l’ermita de Sant Sebastià, prop de Vic, i comissionaren als catalans Domènec Perera i Antoni de Peguera i Aimeric, com a representants seus, perquè signessin un acord d’unió a les tropes aliades amb l’ambaixador del Regne Unit. El 20 de juny de 1705 Domènec Perera i Antoni de Peguera es van reunir a la ciutat italiana de Gènova amb Mitford Crowe, ambaixador i plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra. Ambdues parts acordaren, en un pacte escrit i firmat, que les tropes aliades desembarcarien a Barcelona amb 8.000 homes, 2.000 cavalls i 12.000 fusells, a canvi que els catalans mobilitzessin 6.000 homes a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. De la mateixa manera, els anglesos garantien el respecte a les constitucions catalanes. El Pacte de Gènova va donar pas a l’alçament català quan l’armada austriacista va desembarcar a Barcelona el 22 d’agost de 1705. Després d’haver vençut les tropes del virrei Velasco al Congost, entre Centelles i la Garriga, més de 800 sometents vigatans arribaren a la muntanya de Sant Jeroni de la Murtra per tal de cobrir el desembarcament de l’exèrcit aliat, que arribava amb la flota angloholandesa, formada per 180 vaixells i de 8 a 9.000 homes, juntament amb 800 cavalls.

Amb l’arribada de les tropes aliades l’estiu de 1705 es va iniciar el setge austriacista a la ciutat de Barcelona, que va comptar amb la col·laboració dels vigatans. El setge es va allargar fins l’octubre, després que els aliats controlessin el castell de Montjuic i la ciutat de Barcelona. L’arxiduc Carles d’Àustria va entrar a la ciutat de Barcelona el dia 9 d’octubre enmig de la joiosa rebuda de la població catalana, que el va proclamar rei de la Monarquia Hispànica. L’arribada de l’arxiduc Carles a Barcelona i la seva coronació com a rei, amb el nom de Carles III, va donar lloc al començament de les operacions militars de la Guerra de Successió a la Península. A partir d’aleshores, i amb qüestió de pocs dies, tot Catalunya va quedar sota l’obediència del rei Carles III.

Durant la primavera de l’any 1706, un gran exèrcit borbònic encapçalat pel mateix rei Felip V, va intentar recuperar la ciutat de Barcelona que va defensar-se vigorosament. La ciutat va resistir al setge i les tropes borbòniques van haver de retirar-se durant el mes de maig. Després de l’intent frustrat de setge borbònic, Carles va portar a terme una ofensiva cap a l’Aragó, València i Madrid el juliol de 1706 i cap a les Illes Balears durant el mes de setembre. Al mateix temps, els aliats assoliren triomfs importants a Itàlia, Flandes i França.

Les Balears i el País Valencià seguiren l’exemple de Catalunya, es revoltaren contra Felip V i juraren fidelitat al rei Carles. Les forces borbòniques, amb el suport francès, reaccionaren ràpidament. A la batalla d’Almansa, del 25 d’abril del 1707, les tropes borbòniques van vèncer les de Carles i això va precipitar el canvi de signe de la guerra. A conseqüència d’aquesta batalla, les tropes borbòniques van ocupar els regnes d’Aragó i de València. Pel juny del 1707, un decret de Felip V abolia les institucions i constitucions valencianes i aragoneses. Durant els mesos següents, queien, sota domini borbònic, Lleida, Tàrrega i Cervera, i Tortosa ho feia el juliol de 1708.

Durant els anys 1708 i 1710, els aliats derrotaven els exèrcits borbònics en els escenaris bèl·lics europeus. A la península, les tropes austriacistes van patir desfetes importants a Brihuega i Villaviciosa l’any 1710 i a Girona a primers de 1711, quan la ciutat va capitular a favor de les tropes borbòniques del duc de Noailles després d’un intens setge. Això no obstant, els austriacistes aconseguiren encara importants èxits militars, com ara les batalles d’Almenar (1710), Monte Torrero (1710), els Prats de Rei (1711) i el setge de Cardona (1711).

L’any 1711 un nou problema s’afegia als derivats de la guerra. Amb la mort de l’emperador Josep I, el seu germà segon, l’arxiduc Carles d’Àustria, que residia a la cort de Barcelona, esdevenia el seu successor en el tron imperial, sent coronat a Frankfurt amb el nom de Carles VI. La superioritat militar de les tropes borbòniques i el fet que Carles heretés el títol imperial austríac, conduïren les potències europees a negociar la pau. Al Regne Unit, l’arribada al poder dels tories (conservadors) l’any 1710 va suposar un canvi d’actitud en la política britànica, ja que aquests eren partidaris d’abandonar la guerra a canvi d’obtenir algunes possessions territorials estratègiques i importants contrapartides comercials en els territoris hispanoamericans.  L’11 d’abril de 1713 les diferents potències en conflicte van signar el Tractat d’Utrecht, que posava fi a la Guerra de Successió i confirmava Felip V com a rei d’Espanya. Aquest acord de pau, ratificat pel Tractat de Rastatt (6 de març del 1714), atorgava a les potències aliades un conjunt de compensacions polítiques i econòmiques. El Regne Unit va aconseguir rellevants privilegis econòmics i estratègics concessions territorials (Menorca i Gibraltar); Àustria va rebre les possessions europees de la Monarquia Hispànica (el Milanesat i els regnes de Nàpols i Sardenya a Itàlia, els Països Baixos espanyols i Luxemburg); i Savoia va obtenir el Regne de Sicília, que va bescanviar després amb Àustria pel de Sardenya. Així doncs, el conflicte militar havia deixat pas a la negociació diplomàtica entre les potències aliades i les dues corones, França i Espanya, i els anglesos s’oblidaren del compromís de defensar les constitucions catalanes, que havien adoptat en el Tractat de Gènova l’any 1705.

D’aquesta manera, a partir de 1712 els catalans van anar sent progressivament abandonats per part dels exèrcits aliats. A mitjan març de 1713 la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, que s’havia quedat com a governadora després de la marxa del seu marit cap a la cort imperial la tardor de 1711, abandonava la cort de Barcelona amb destí a Gènova. Amb ella s’embarcaven una part de les tropes i, sobretot, una part dels principals responsables de la causa austriacista. Poc després s’aniria produint l’evacuació de les tropes imperials cap als seus llocs d’origen. Amb el conveni signat el 22 de juny de 1713 a l’Hospitalet de Llobregat, entre el comte de Königsegg, com a representant del mariscal i virrei austriacista Guido von Starhemberg, i el marquès de Ceva Grimaldi, en representació del generalíssim borbònic duc de Populi, es posava fi a la lluita entre les tropes imperials i les tropes borbòniques, i s’establien les condicions de l’evacuació dels exèrcits imperials. El juliol de 1713 Tarragona era ocupada pels exèrcits borbònics mentre les tropes aliades eren evacuades. Des d’aleshores, Catalunya quedava abandonada a la seva pròpia sort, enmig de dos grans exèrcits borbònics, francesos i espanyols, que envaïen i devastaven el territori català.

Malgrat l’abandonament de les potències aliades, Catalunya va quedar lluitant tota sola davant l’exèrcit borbònic, defensant la seva llibertat i la seva dignitat fins a les últimes conseqüències. Els catalans lluitaren desesperadament per preservar les seves constitucions i institucions d’autogovern. L’opció a la resistència decidida per la Junta General de Braços el juliol del 1713 era una clara aposta de ruptura; Catalunya optava per la defensa contra els exèrcits borbònics, a l’espera d’un canvi en la correlació de forces internacionals, que finalment no es va arribar a produir. La resistència dels catalans davant d’unes forces clarament superiors va ser digna d’admiració. La Junta de Braços va exercir, a efectes pràctics, d’institució de govern d’una república catalana lliure; va dirigir la defensa del país fins al final.

L’any 1713 Barcelona i Cardona van convertir-se en els nuclis centrals de la resistència contra Felip V. El dia 25 de juliol de 1713 els borbònics iniciaven un llarg setge a la ciutat de Barcelona, arribant a tenir més de 90.000 combatents mobilitzats sobre territori català. Durant el setge de Barcelona les tropes borbòniques practicaren el terrorisme militar sobre el territori català. La rebelió i la desobediència dels catalans va ser contestada amb una gran repressió, que incloïa la instal·lació de la tropa a viles i llocs, el saqueig i la crema de pobles i ciutats, i els assassinats indiscriminats, aplicant-se el “diezmo de horca” sobre els combatents resistents, és a dir, de cada deu detinguts, un de penjat. Simultàniament a la invasió total del territori, l’exèrcit de la resistència va preparar des de Barcelona una ofensiva buscant alçar tot el Principat contra les tropes borbòniques. Aquesta va ser l’Expedició del Diputat Militar, que va sortir per via marítima de Barcelona el setembre de 1713 i va desembarcar a Arenys. Des d’allà, les tropes del diputat militar Antoni de Berenguer, que comptava amb el comandament del general Rafel Nebot, feren un llarg recorregut per bona part de Catalunya, travessant per les principals poblacions del centre del país i cap als Pirineus. L’expedició va permetre reunir força tropa, una part de la qual va restar a la fortalesa de Cardona per lluitar en l’exèrcit de la resistència liderat pel marquès del Poal. L’expedició va retornar a les proximitats de Barcelona, però va fracassar en els seus propòsits d’aconseguir una gran mobilització del país per combatre els invasors borbònics, ja que les defenses eren ja molt febles. A primers de novembre els principals responsables militars de l’expedició s’embarcaren des d’Alella cap a Barcelona, deixant bona part de la tropa abandonada.

La ciutat de Barcelona va resistir més d’un any el setge de les tropes borbòniques, que l’11 de setembre de 1714 van iniciar l’atac final a la ciutat. Una guarnició de 6.000 homes, comandats pel tinent general Antoni de Villarroel i per Rafael Casanova, conseller en cap, va defensar heroicament la ciutat davant dels 40.000 soldats borbònics que l’atacaven a les ordres del duc de Berwick. Entrades les tropes borbòniques a la ciutat i perdudes totes les esperances, les autoritats austriacistes es decidiren a capitular. Entre les condicions imposades pel duc de Berwick en la capitulació de Barcelona als defensors de la ciutat, s’establia el lliurament del castell de Cardona, que aleshores encara resistia al domini borbònic. Berwick exigia l’entrega de la fortalesa de Cardona com a requisit bàsic per tal que es respectessin les vides dels habitants de la ciutat i les seves propietats, cosa que no es va acabar fent.

Una setmana després de la caiguda de Barcelona, el 18 de setembre de 1714, Cardona, amb el seu victoriós baluard, obria les seves portes i la plaça d’armes era lliurada al mariscal de camp borbònic conde de Montemar pel seu governador militar, el coronel Manuel Desvalls i de Vergós. Amb la capitulació de Cardona es posava fi a la Guerra de Successió en territori peninsular. Aquesta s’allargaria encara per les Illes Balears i els diferents territoris insulars i italians de la Monarquia Hispànica.

La caiguda de Barcelona i l’ocupació del Principat van comportar un llarg període de repressió contra els vençuts. S’acabava així una llarga guerra de deu anys, en la qual els catalans perderen també de manera definitiva el seu estat; és a dir, el conjunt de lleis, constitucions i institucions de govern de què s’havien dotat durant els segles precedents. Amb la derrota catalana de la Guerra de Successió s’havia produït la fi de l’estat català.

Llegeix més

La Guerra de Successió a la Catalunya Central

La Catalunya central va esdevenir escenari bèl·lic de la Guerra de Successió la primavera de l’any 1711, quan les tropes borbòniques arribaren fins a la plana calafina. Durant el mes de setembre el front de guerra es situava a Prats de Rei. El dia 17 hi arribaven les tropes austriacistes o aliades, sota el comandament del mariscal austríac Guido von Starhemberg, que es s’instal·laven entre la Manresana i els Prats de Rei. Starhemberg, amb el seu estat major, s’allotjaria a la masia de Can Roca de la Manresana, al costat mateix de la torre de la Manresana. Formaven el seu exèrcit un total de 22.000 soldats. Poques hores després, arribaven també a prop de Prats de Rei les tropes borbòniques, amb un contingent de 35.000 soldats arribats de les terres de Lleida i comandats pel generalíssim borbònic duc de Vendôme, que s’instal·larien entre Calaf, Prats de Rei i Sant Martí de Sesgueioles, formant un front que encerclava Prats de Rei. L’endemà, el duc de Vendôme ordenava bombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats de Rei, mentre que Starhemberg ordenava als seus soldats l’ocupació de la vila. Durant el mes d’octubre el front de guerra es mantingué a Prats de Rei, on els dos exèrcits s’anaren disparant amb la seva artilleria i s’arribaren a enfrontar cos a cos en alguna ocasió.

Des de Prats de Rei, el duc de Vendôme preparava durant l’octubre el setge de la fortalesa de Cardona.

Enviava un destacament a construir un camí carreter des de Calaf fins a Pinós per permetre el pas de les tropes i de l’artilleria borbòniques cap a Solsona i Cardona. Els borbònics arribaven a Solsona a principis de novembre i el dia 14 de novembre arribaven a Cardona. Dirigia el destacament borbònic el tinent general francès comte de Muret, que havia estat designat pel duc de Vendôme com a comandant de l’exèrcit que havia d’assetjar la fortalesa de Cardona. Els borbònics, després de vèncer la guarnició que protegia la vila de Cardona des del campament de la Pietat, aconseguiren introduir-se a la vila el dia 17 de novembre i s’apropiaren dels queviures que hi trobaren. Posaren bateries al portal de las Torres, a la plaça de la Fira, al Campet i a la Coma del Sr. Castellet. Des d’aquests llocs bateren el castell durant 34 dies. Aleshores, la fortalesa de Cardona, en mans dels austriacistes, estava dirigida per Manuel Desvalls i de Vergós, governador, i les seves tropes es trobaven sota el comandament del comte d’Eck. La guarnició que protegia el castell estava formada per uns 2.000 soldats de diferents procedències (italians, alemanys, suïssos, catalans i austríacs).

El 21 de desembre, després d’un llarg mes de bombardejos i penúries entre la fortalesa i la vila de Cardona, es va produir la batalla definitiva; les tropes aliades, que des del dia 18 s’havien instal·lat prop del pont de Malagarriga, atacaren els regiments borbònics que protegien els accessos a la fortalesa pel cantó de la Coromina, els Escorials i la Querosa.

Un exèrcit de més de 4.000 soldats, enviats per ordres del mariscal Starhemberg i la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, amb l’ajuda d’uns 3.000 miquelets catalans, aconseguiren vèncer l’exèrcit borbònic i alliberar la fortalesa de Cardona del seu setge, permetent l’entrada dels socors per a la guarnició defensora. En aquesta batalla lluitaren combatents catalans, anglesos, austríacs, holandesos, alemanys, italians i suïssos (austriacistes), contra francesos, castellans i irlandesos (borbònics). D’entre les principals pèrdues de l’exèrcit austriacista en destacaren el coronel britànic Edward Stanhope, germà del general i futur ministre britànic James Stanhope, i el coronel del regiment de la Diputació de Catalunya, Pere Muntaner Ramon i de Sacosta. El comte d’Eck moriria a Manresa al cap de pocs dies i la seva llosa sepulcral s’instal·laria posteriorment en un angle del claustre de la basílica de la Seu. Durant el llarg i intens setge de Cardona, la vila es va buidar de gent, que va fugir cap als boscos, pobles i masies de l’interior, allunyant-se del front de guerra. La vila va quedar mig desmantellada, sobretot els edificis més propers a la fortalesa.

Amb la victòria austriacista de Cardona, es posava fre a la contraofensiva borbònica i s’evitava el pas de l’exèrcit borbònic cap a la Catalunya interior i cap a la capital, aturant dos anys més l’avenç de l’exèrcit borbònic.

El dia 24 de desembre, després de rebre la notícia de l’aixecament del setge de Cardona, el duc de Vendôme va retirar el seu exèrcit de Calaf i es dirigia cap a Ponent, i l’endemà, Starhemberg retirava també el seu exèrcit de Prats de Rei i el dirigia cap als quartels d’hivern de l’interior.

L’estiu de 1713, després d’haver estat signat el Tractat d’Utrecht i d’haver-se produït l’evacuació dels exèrcits aliats de Catalunya, el front de guerra tornava a situar-se a la Catalunya central. L’estiu de 1713 va ser una època de molt terror.

El duc de Pòpuli, generalíssim de l’exèrcit borbònic a Catalunya, va portar a terme una política de terra cremada per tal de vèncer i doblegar qualsevol nucli de resistència. En aquest període es va produir el gran incendi de la ciutat de Manresa, però també nombrosos incendis arreu de Catalunya.

Els dies 30 i 31 d’octubre de 1713 un exèrcit borbònic comandat pel marquès de Bus, general francès, va intentar de nou assetjar la fortalesa de Cardona, amb més de dos milers de soldats. La fortalesa, que aleshores es trobava amb un bon arsenal d’artilleria, però amb una curta guarnició de soldats, va poder afrontar amb molt valor a aquest atac i va evitar que els borbònics penetressin novament a la vila. Des dels baluards de la fortalesa es va estar disparant durant dos dies fins que aconseguiren fer fugir l’enemic.

   El 13 de gener de 1714 un destacament de l’exèrcit borbònic va arribar a la vila de Sallent i es va disposar a ensorrar i a cremar la vila perquè havia donat suport a la resistència.

Els sallentins es prepararen per defensar-se de les tropes borbòniques i es concentraren al portal del pont, però els soldats borbònics aconseguiren penetrar a la vila. Molts sallentins es tancaren a l’església. Moriren en aquest combat uns 60 catalans, entre sallentins i miquelets, i alguns altres foren executats a ganivetades, com el batlle Bernat Coromines i el conseller Francesc Alzina. El notari sallentí Rafel Conangla va ser penjat a la forca a la plaça major de Manresa com a represàlia.

Des de principis de 1714, Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, president de la Junta de Guerra i comandant de l’exèrcit de la resistència catalana a l’exterior del setge de Barcelona, dirigí una important campanya de guerra de guerrilles per la Catalunya interior, desestabilitzant les guarnicions borbòniques instal·lades en el territori i, sobretot, mobilitzant sometents i voluntaris amb l’objectiu de sumar un gran exèrcit per intentar un atac gloriós al cordó del setge de Barcelona. Antoni Desvalls, germà del governador de la fortalesa de Cardona, va fer de la fortalesa de Cardona el refugi principal del seu exèrcit de resistència.

Els dies 13 i 14 d’agost, Antoni Desvalls dirigia des del castell de Talamanca la darrera victòria de l’exèrcit de resistència català contra les tropes borbòniques, un mes abans de la caiguda de Barcelona.

La batalla de Talamanca es desenvolupà en un abrupte terreny delimitat pel castell i poble de Talamanca, al sud, i per la casa de Mussarra, ubicada en el terme de Monistrol de Calders, al nord. El dia 13 d’agost Antoni Desvalls es trobava al castell de Talamanca amb uns 2.500 efectius del seu exèrcit que ocupaven el castell i el poble. El mateix dia es presentà un nombrós exèrcit borbònic, a les ordres del mariscal de camp comte de Montemar, amb més de 3.500 efectius, d’entre els quals uns 1.500 eren dragons de cavalleria. Els borbònics instal·laren el seu quarter a la casa de Mussarra i feren baixar per les abruptes carenes la seva infanteria en direcció a la riera amb l’objectiu d’atacar l’exèrcit català. Als peus de la riera de Talamanca, els regiments de fusellers de muntanya del Marquès del Poal s’enfrontaren a la infanteria i als dragons borbònics, i s’inicià una dura batalla que s’allargà fins l’endemà, quan els catalans aconseguiren vèncer els borbònics i perseguir-los fins a Sant Llorenç Savall. Lluitaren amb l’exèrcit català els regiments de fusellers de muntanya dels coronels Amill, Busquets i Mitjans, Vilar i Ferrer, Torras i Massegur, juntament amb el destacament de granaders del castell de Cardona i els regiments de cavalleria de Sant Jaume i de Pere Bricfeus. Per la part borbònica, participaren en la batalla els regiments dels brigadiers José Vallejo i Diego González, que lluitaven a les ordres del Conde de Montemar. El resultat de la batalla fou d’unes 680 baixes, entre ferits i morts.

Els dies 4 i 5 de setembre, una setmana abans de la caiguda de Barcelona, Antoni Desvalls ocupava la ciutat de Manresa amb el seu exèrcit i en saquejava els seus dipòsits d’aliment. Els miquelets catalans s’enfrontaven a la guarnició borbònica manresana, formada pel regiment napolità de la Basilicata. De resultes de l’atac, en va morir el coronel del regiment napolità, Félix Álvarez de la Escalera. Els soldats borbònics, en minoria, es tancaren als convents i a les esglésies. Alguns d’ells es fortificaren a la Seu de Manresa, i els miquelets, per tal de fer-los sortir, calaren foc al mobiliari de la Seu, quedant tot el cor de la basílica calcinat, juntament amb alguns retaules. El dia 5 arribava un gran destacament borbònic que obligaria els miquelets a abandonar la ciutat i retirar-se.

El 18 de setembre de 1714, una setmana després d’haver caigut Barcelona, capitulava també la fortalesa de Cardona.

El mariscal duc de Berwick, generalíssim borbònic i comandant del setge de Barcelona, havia exigit l’entrega de la fortalesa de Cardona a l’obediència borbònica com a condició indispensable per tal de respectar les vides dels ciutadans de Barcelona, les seves hisendes i evitar el pillatge a la ciutat. La capitulació de Cardona, signada per Manuel Desvalls, governador del castell, i el comte de Montemar, mariscal de camp de l’exèrcit borbònic, va ser força generosa per a la guarnició austriacista que la defensava. La fortalesa no havia estat mai vençuda, capitulava quan ja tot el país es trobava ocupat per l’exèrcit borbònic i ho feia per evitar una carnisseria a la ciutat de Barcelona. Molts dels membres que s’acolliren a la capitulació de la fortalesa de Cardona marxaren cap a l’exili a territoris imperials, a Viena, a Nàpols, a Milà i a d’altres territoris del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquest va ser el cas dels germans Desvalls, que moririen a Viena, juntament amb la majoria dels principals oficials acollits a la capitulació de Cardona. No va tenir tanta sort el general Josep Moragues, que acollit també a la capitulació de Cardona, es va decidir massa tard per marxar cap a l’exili, i va ser arrestat quan es disposava a embarcar-se i executat a Barcelona l’any 1715.

Llegeix més

Cronologia de la Guerra de Successió al Bages

1711 (14 novembre – 22 desembre) Setge borbònic del castell de Cardona

1713 (13 agost) Incendi borbònic de la ciutat de Manresa

1713 (30-31 d’octubre) Segon setge borbònic del castell de Cardona

1714 (13 de gener) Incendi borbònic de la vila de Sallent

1714 (13 i 14 d’agost) Batalla de Talamanca

1714 (4 i 5 de setembre) Ocupació de Manresa per l’exèrcit de la resistència del marquès del Poal

1714 (18 de setembre) Capitulació de la fortalesa de Cardona

Llegeix més